ELS ORIGENS DEL CLUB
L'aparició de societats privades és constant des de mitjan segle XIX a Mallorca (1). La Llei que va entrar en funcionament el 30 de juny de 1887 desenvolupà per primera vegada el dret d'associació, reconegut per la Constitució de 1876 i anteriorment per la de 1869. Segons aquesta Llei tots els espanyols podien associar-se o sindicar-se, se cercava que la llibertat fos compatible amb el manteniment de l'ordre públic. L'autoritat governativa, no tenia dret a aprovar o desaprovar els estatuts de les associacions. Només I'autoritat judicial podia decretar la seva dissolució. Fent referència a la Llei de 1887 , ja que era la vigent en el moment de la fundació del "Club Ciclista". Seguint la tònica general a Mallorca, de segur que a Pollença existiren al segle XIX altres societats com és per exemple el "Casino del Progrés" del qual en tenim notícies gràcies al parlament que hi pronuncià en Ramon Picó i Campamar el 1870. (2).
El "Club Ciclista Pollensín" va ésser fundat I'any 1910, per Antoni Cabanellas de Ca'n Vich, un senyor sens dubte molt particular. Però el president, Miquel Cerdà Cerdà, a I'any 1954, assegurava que la fundació de l'Entitat havia tingut Iloc I'any 1899 (3). Nosaltres no hem pogut constatar tal afirmació, i segons totes les fonts a les quals hem tingut accés, la fundació fou a I'any 1910.
En aquests moments (quan es produeix la fundació), el batlle era Jaume Martorell i Llitrà. Segons un periòdic local, ell i dos homes més tenien tot el poder en el poble: "En Pollensa hay tres hombres, que, uno por su personalidad y otro por su autoridad asumen la administración y dirección de este pueblo: D. Pedro Llobera, el cacique; D. Jaime Martorell, alcalde y D. Gabriel Guiraud, secretario; forman como una especie de Santísima Trinidad" (4).
En aquestes circumstancies socio polítiques el "Club Ciclista" començà la seva trajectòria com a societat de caire esportiu i d'esplai. Sembla que es fundà sense uns objectius clars. Això tampoc no ho podem afirmar amb rotunditat, perquè la informació que tenim dels principis és poca i ambigua. La mancança més important són els primers estatuts, que ens donarien una visió de la intencionalitat i ens definirien el caràcter de l'Entitat. Emperò certes declaracions que es fan durant la celebració del primer aniversari ens fan pensar que alguns dels homes que fundaren el Club Ciclista, manifestaren inquietuts més enllà de les merament esportives. Exemple d’això és la valoració que Antoni Llobera va fer de la Societat: "Usó la palabra don Antonio Llobera quien felicitó de los progresos de la sociedad, diciendo que estos se deben en gran parte a la perseverancia continua del elemento obrero, en favor de la Entidad" (5). Dos anys després el Sr. Gestido féu unes manifestacions a favor del progrés de la ciència i del benestar del poble i la necessitat de lluitar per aconseguir-lo; afegí que en aquest projecte hi havia de participar tant I'element obrer com el capitalista (6).
El Club fou una societat sense més importància que les que ja existien abans de la Guerra Civil al nostre poble: Joventut Obrera, Círculo de Obreros Albañiles, Unión Pollensina i més tard Centro Artístico i Club de Solteros. Emperò amb el temps desapareixeran totes i el Club Pollença serà I'única supervivent.
El nom "Club Ciclista Pollensín" només durarà uns quants anys, després d'un temps canviarà el seu primitiu nom per I'actual de "Club Pollença". D'aquesta modificació no en sabem gaire coses ja que manquen les actes d'aquesta època .(1927-1933), potser perquè no es fessin o perque es perdessin. Per tant fou durant aquests anys quan es produeix el canvi de local i simultàniament el canvi de nom.
Després de la Guerra Civil, a I'any 1941, un decret del 25 de gener, va limitar el dret d’associació que havia promulgat la Llei de 1887. Cap associació podia formar-se sense I'aprovació del Ministeri de la Governació. Al 1945 es va promulgar el "Fuero de los Españoles" que reconeixia que "los españoles podrán asociarse libremente para fines lícitos y de acuerdo con las leyes" (7).
Ja hem dit abans que l'Entitat neix com a una societat de caire esportiu i d'esplai. Emperò al llarg de la seva historia poc a poc adquirirà un caire més cultural, aconseguint el zenit en aquest aspecte a la dècada dels cinquanta i dels seixanta. Serà I'epoca daurada del Club Pollença.
Totes les inquietuds de I'Entitat en els anys cinquanta, són paleses a I'escut, que es va fer I'any 1954; I'autor fou en Dionís Bennassar, desprès d'un concurs. La iconografia és prou significativa. Porta les imatges de: N' Atenea o Minerva, deessa de la sabiduria i de la intel·ligència, protectora de les arts, que està representada amb I'elm; el Discòbol d'En Mirón representant del bé corporal i espiritual en relació amb els esports; la pomera, com a arbre de la ciència, representa aquest aspecte del saber humà; el bust en representació del pensament; el Ilibre obert amb el sol, indicant la Ilum de la sabiduria; i com a representació de Pollença, les insígnies del seu escut: El gall, I'estel i els tres xiprers. La iconografia d'aquest escut ressalta les altes i sanes ambicions que s'albergaven al Club Pollença.
El que no hem mencionat, i és important perque es mantindrà durant tota la historia del Club Pollença, és el seu caràcter d'institució sense vincles polítics ni religiosos. Aquesta intencionalitat apareix en els diferents estatuts. Així podem transcriure el que diuen al respecte els estatuts de I'any 1954: "...tiene por objeto fomentar toda clase de deportes y dedicarse a organizar actos recreativos y de esparcimiento, quedando prohibido en absoluto toda clase de discusiones y reuniones de carácter político y religioso" (8).
Notes dels orígens del Club
1. Lezcano Pastor, Alicia-Rosselló, Ma Concepción: "Sociedades privadas mallorquinas del siglo XIX" Introducción a su catalogación ~ -BSAL n° 39 (Palma 1983), pp. 539-546.
2. Picó y Campamar, Ramon: "Parlament dit en lo Casino del progrés de Pollença".-Palma, 1870.
3. "Pollensa" (1954- 1960) del 30 de juliol de 1954 (nO extraordinari).
4. "El Pollensín" 31 de marc; de 1911.
5. Id. del 12 de maig de 1911.
6. Id. del 7 de gener de 1913.
7. Fuero de los españoles 1945, article 16.
8. Reglament del Club Pollença del 30 d'octubre de 1954.
(Club Pollença - una aproximació a la seva història- )Per Caterina Joy Torrens Francesca Llobera Llompart
Francesca Palou Fernández
----------------------------------------------------
nùm 280
“PINTURA ESPAÑOLA CONTEMPORANEA”
Eva Cerdà
Aquesta fotografia és un retall d’una revista o catàleg d’una exposició que, amb el títol de “Pintura española contemporanea” es va fer al Club Pollença, l’any 1973. Aquesta data (1973) apareix escrita a mà i amb bolígraf blau vora el peu de foto que diu així: “Pollensa: inauguración exposición ‘Pintura española contemporánea’, con asistencia de las primeras autoridades de la villa”.
D’aquestes autoridades, s’han pogut identificar, d’esquerra a dreta: Martí March, Bernat Oliver “Raconer”, Rafel Bordoy, Miquel “Pascolí”, Beatriz Anglada, Pizarro, XXXX Guàrdia Civil, Antoni Rosselló, Salvador Vidal i Miquel Bota.
Per contra, res no s’ha pogut saber sobre l’esmentada exposició, ja que, al llibre Club Pollença. Una aproximació a la seva història 1910-1975, sobre les mostres col·lectives d’aquell any apunta: “no trobam referències del 1973 però sí del 1974 en què ‘Art i Joventut’ organitzà una exposició col·lectiva de joves artistes a la Casa de Cultura (de la Caixa de Pensions)”.
Per altra banda, al mateix estudi, en el capítol d’individuals, s’apunta que “el 1973 Josep Torrandell tornà a exposar la seva obra del 14 al 25 d’abril”.
Una i altra referències podrien fer esment a la inauguració retratada. Això no obstant, sembla clar que l’espai és el Club i que la mostra inclou obres de diferents artistes.
Foto cedida per Bartomeu Riera.
___________________________________
Article de Antonia Visens sobre el CLUB POLLENÇA. Diari HULTIMA HORA sabado 28 de junio de 1986.
una copia del article la teniu aqui El club Pollença cumple 76 años
Vivències
MIQUEL “MARJO” I ÀNGELA “PACIÈNCIA”, SEIXANTA ANYS DE MATRIMONI: CLUB POLLENÇA (I)
Ramon Reig Vila
Els temps moderns, en què la institució matrimonial passa per moments crucials i, com a plaga del modernisme, les bases es mouen com un terratrèmol, separacions, divorcis, maltractaments o violència de gènere que és diu ara, trobar parelles que, amb la seva senzilla barca, han sabut aguantar el timó per no embarrancar i arriben a bon port, és tot un esdeveniment. Parelles que durant la vida han rebut els embats de la mar, traient forces per no naufragar és la ditxa de la família. Els fills són els primers que han rebut tot l’amor que, per dret, els correspon i tenen els pares per models. Cinquanta anys de matrimoni són molts d’anys perquè hi ha molts d’anys de vida dels que formen la parella. Si deim seixanta gairebé es pot dir una benedicció de Déu.
Precisament dia 17 de maig d’enguany, 2007, una parella, que viu al Port de Pollença, va fer els seixanta anys que se varen dir “t’estim i t’estimaré” a l’església Parroquial del poble. Són en Miquel Ferrer i Rotger “Marjo”, i n’Àngela Llompart Ochogavia “Paciència”, a l’any 1947. Dos jovenets de 20 i 19 anys que començaren a pujar la dolça escala de l’amor, si no es desavenien, amb tots el sacrificis que comporta. Passen aqueixos jovençans a treballar al Club Pollença, juntament amb un altre matrimoni en Manuel Gutiérrez Santos i na Joana Alemany Llobeta, “Garriguera”. Aquest matrimoni no ho pot contar per quan en Manolo morí l’any 1989, precisament el dia de la Raça, 12 d’octubre, i na Joana el maig de 2007. Entre els dos matrimonis, sols hi havia tres dies de diferència de les noces, així ho feren per entrar al Club on començaren junts la vida laboral.
Se casaren en temps d’escassetat. Sols es disposava del necessari, pocs doblers circulaven i no es podia pensar en estalvis. Els pares d’ella feren un gran sacrifici en poder pagar la xocolata, xicolati que es deia aleshores, amb ensaïmades, costum de l’època, això que sols comptaven amb una vintena de convidats. N’Àngela conta que no es casà amb vestit llarg blanc, il·lusió de qualsevol jove per lluir el dia més feliç de la vida. Se casà amb un vestit que servís per dur en qualsevol festa o esdeveniment. La mudada d’ell, la confeccionà el sastre Tarrassó d’Inca. Per a ella, el vestit que usà aquest especial dia va ser cosit per la mestressa “Gerrera” i el pagà així com pogué dels estalvis que feia quan estava al Club Pollença. El viatge de noces fou molt senzill uns dies a Ciutat i estada a l’hotel Perú, lloc on es recomanaven d’un a l’altre els amics que s’havien casat abans.
Al Club, els treballs estaven repartits amb els dos matrimonis: en Manolo darrera el tasser i en Miquel de cambrer, mentre que les dones tenien esment de la cuina i de la neteja. Havien d’aixecar-se molt dematí, ja que cada dia se granava i fregava de dalt a baix. Conta n’Àngela que una vegada fets els alts anaven baixant elles dues, una per a cada escala, fregant els escalons de genollons. Era el temps en què tot s’havia de fer a mà per quant no existia la mopa, de tanta transcendència avui en dia, pel que era una feina feixuga i s’arribava a tenir calls al genolls.
Set anys de cambrer a una entitat emblemàtica com és encara avui en dia el Club Pollença, dóna molt per contar. És la societat que reuneix tot el sentir del poble perquè, en aquell temps més que ara, hi tenia cabuda el senyor i l’obrer diferenciats per sales distintes. Allà agrupava les arts, el saber en totes les rames de la cultura, els esports, els jocs i les tertúlies en què fossin absurdes com moltes vegades passava, però no deixava d’ésser un lloc d’encontre. Un edifici singular, un palau i un lloc privilegiat. Propietat d’una de les famílies més riques del poble, de la família Llobera o de Ca n’Aulí, se pagà renda durant molts d’anys fins que, la família propietària la tragué venal. Aquí sorgeix un adinerat indiano pollencí, en Bernat de la “Torreta” més conegut pel “Cubano”, ja que la fortuna l’havia feta en aquella illa del Carib. La compra condicionada a què la societat durant uns anys li pagarà mota i interessos i revertirà de ple dret a l’entitat. Se veneren accions i amb el temps quedà de plena propietat. El Club és una de les societats que conté més socis de Mallorca, que des de fa molts d’anys no ha baixat dels mil cinc cents.
Durant set anys els dos matrimonis estigueren al front de la institució recreativa per donar el bon servei als socis de l’entitat. En Miquel abans ja havia passat per l’Hotel Formentor i a Cala d’Or, amb el pollencí Ignasi Rotger que hi regentava un hotel. Durant l’estada al Club nasqué la seva filla Antònia. Acabat el contracte torna al Moll, on munta la “Bodegueta”, allà ja feia certs menjars i obtingué certa fama. De clients hi compareixen certes personalitats de la cultura, escriptors, pintors i astres del cinema.
El Club Pollença era i és una entitat que reflecteix el pensament del poble pollencí. Aquesta societat d’ordre interior tenia la distribució en sales segons les castes socials d’època. Avui els socis passen el temps a la sala o estança en que es troben millor. Els senyors disposaven d’una sala que dava directament a la plaça del Mercat i a la plaça Major, que, de temps immemorial, se la coneixia pel “cuarto de les corbates”. A la part oposada hi havia el “cuarto de la ràdio”, que emprava la gent obrera i pagesa. Les taules d’enmig, col·locades abans de pujar les escales, de principi, estigué “reservada” pels xofers o taxistes. Al primer pis, hi havia la “sala de juntes”, billar, sala d’exposicions i sala de jocs.
El senyor de Ca n’Aixartell, Don Miquel Danús era un dels senyors singulars del poble. No sortia mai de ca seva. Era un home que treballava molt bé la fusta, ja que se’l considerava un bon ebanista. Aquest senyor els diumenges enviava el seu criat al Club perquè li duguessin un cafè i una copa d’anís. Aquesta missió la duia efecte en Miguel, el cambrer, deixant la comanda per retirar-ho després. El dia que aquest senyor sortia de casa era el matí del dia de Pasqua, ja que custodiava la Mare de Déu que, de casa seva, sortia per “l’encontre” i ell portant un gros ciri anava a la processó, acompanyant la formosa escultura de la Mare de Déu.
La senyora de ca la Gran Cristiana, Marquesa Desbrull, quan venia a Pollença a passar uns parells de dies, que eren per les festes del Puig, que aleshores era la tercera festa de Pasqua; per la Patrona, entre altres, molt li agradava passar-los a la seva casa de davant l’església del Convent, avui jardins del poble. Després de dinar volia assaborir el cafè del Club acompanyat d’una copa del licor “Cointreau” amb gel. L’encarregat de servir-lo era el cambrer Miquel. L’amo en Guillem Cerdà “de Ternelles”, aleshores amo d’aquella possessió, era l’encarregat de fer la comanda al Club per servir-la cada dia a la mateixa hora.
Hi havia un altre grup que se reunien a un domicili particular i que, cada vespre, s’hi havien de servir cafès amb llet i galletes amb anxoves, segons els gusts dels contertulis d’aquella nit. El lloc, la cambra dels darreres de l’Apotecaria Oliver, “la rebotica” que deien ells. Hi prenien part el senyor de la casa el farmacèutic Lluís Oliver; Francesc Bonnín “de Correus”; Bartomeu Bennàssar, capellà “Pansa”; Miquel Bisbal, metge “Comes”; Francesc “Asprer”, director de “La Caixa”; Capità Porto; a vegades, Ramon Cifre, capellà “Llaneta”, i el sergent de la Guàrdia Civil, Pascual. Mai el cambrer no entrà al lloc de la tertúlia , sinó que li feien deixar el servei a damunt una taula fora de la cambra. La comunicació amb el Club, tant de petició del referit servei com anar a retirar-lo ho feien per telèfon.
Al cuarto de les corbates gairebé sempre s’hi podien veure els mateixos contertulians, que per norma s’asseien a la mateixa butaca. Era molt difícil que algú que no pertanyés a aquell grup hi entrés. Si qualque dia faltava algun d’ells, se preocupaven per saber els motius. Les tertúlies o converses moltes vegades eren únicament de passar el temps, perquè hi havia moments que no tenien sentit, eren converses buides, és a dir “ no tocaven voreres”. Sols eren conversacions intranscendents o exagerades, sense cap valor científic, plaent o de realitat. Semblava més, qui els pogués sentir, que eren més converses de gent inculta que de gent que presumia d’estar al dia, o simplement d’ésser gent de carrera. Els germans Jaume, tant don Pedro com el seu germà Pep, un telegrafista de Pollença i l’altre del Moll, quan parlaven no tenien més sentit que fer sorgir la polèmica, a part que ells ho exposaven com a veritats. S’ha de dir que els dos germans no estaven massa d’acord, no hi havia massa germanor, ni tan sols els unia una bona relació, no eren amics, a part de viure a la mateixa casa. Don Pep era fadrí, per tot anaven junts i sempre defensà el seu germà. Qualque vegada rebaixava les afirmacions de don Pedro, mai a dins la polèmica o directament en públic, sinó al que tenia més a prop d’ell i en veu baixa. Com era el dir “avui hem arribat d’un sopar a les vuit del matí”. Don Pep per lo baix deia als del seu costat: “No és veritat, el meu germà exagera, hem arribat a les tres de la matinada”. Don Antoni de “Pedruixella” s’enfadava per poca cosa essent molt aficionat a amollar “tacos”. Un moment d’un gran enfado, a una tertúlia molt calenta, estant present el capellà Don Ramon Cifre “Llaneta”, dirigint-se a ell amenaçant li digué: “Ho diré” repetint-ho vàries vegades, fins que un moment donat el capellà li digué: “idò digueu”. En aquell moment, va proferir un caramull de “tacos” dels més agraviants ja que baixaren tots els sants del cel, per després dir :“El capellà m’ha donat permís”. Sense que hi hagués més comentaris. En certes vegades, el que hi entrava a la conversa, foren poques i se posava a un racó era el taxista Pep “Llinasset”. Després de sentir tantes barbaritats sortia portant la boina al revés i els de defora ja sabien que allà s’havien enfrontat amb qualque conversa que no era escoltadora.
Peu de foto:
Miquel Ferrer “Marjo” i Àngela Llompart “Paciència” el dia de les seves noces, 17 de maig de 1947, per la qual cosa ja han complit 60 anys de matrimoni.
Vivències
TERTÚLIES I ACTIVITATS DEL CLUB POLLENÇA (II)
Ramon Reig Vila
El “Cuarto de les Corbates” va ser el que se pot dir la cambra reina, la que va tenir un perfil ben definit degut a la rellevància dels seus components. S’hi reunien persones assídues i sempre homes. Generalment eren els considerats senyors, industrials o que disposaven d’un alt poder econòmic. Compareixien els matins per prendre el cafè i els vespres. Discutien, xerraven, arreglaven el poble i opinaven sobre les institucions locals o de l’estat. Els més coneguts d’aquella època, foren:
Daniel Medina, metge.
Miquel Bisbal , metge “Comes”.
Antoni Coll, de “Pedruixella”.
Pedro Jaume Garcia de Paredes, telegrafista de Pollença.
Pep Jaume Garcia de Paredes, telegrafista del Moll.
Jordi Albis Capllonch, Batle.
Francisco Bonnín, Administrador de Correus.
Lluis Oliver, apotecari.
Guillem Ochogavia, l’amo de Ternelles.
Josep Bestard, fotògraf.
Josep Aguiló, industrial i president de l’entitat.
Ramon Cifre, capellà “Llaneta”.
Bartomeu Bennàssar, capellà “Pansa”.
Martí Martínez, adroguer.
Pep Cerdà “Sonvila”, ex batle.
Francesc Serra de Gaieta, director de la Caixa”.
Dàmaso Calvo, el metge “Nou”.
A davant la barra del bar, que també hi feien les corresponents tertúlies, hi havia una altra classe social. Com els altres compareixien per prendre el cafè i fer la xerrada. Generalment eren petits industrials. Entre ells i els més coneguts i recordats varen ésser:
Jeroni Llobera, “Bruiet”.
Tomeu Cortés, l’amo de can “Teresa”.
Joan Cerda Juan, “Garbes”.
Miquel Cabrer, “Rellotger”.
Pedro Nadal, de la matança.
Miquel Forteza, de la matança.
Joan Capllonc, “Gerricó”.
Mestre Bernat “Balaté”.
A la taula d’enmig semblava reservada pels xofers de taxi com eren Pep “Llinasset”, Miquel “Marratxo”, Biel “Gorra”, “Monoi”, Tomeu Vallespir, i Mateu de “na Murera”, amb els quals també s’hi ajuntava en Mateu del “Molí”. A l’apartat abans d’entrar al saló, cada dia, s’hi trobaven jugant a cartes, també a l’hora del cafè, eren: Joan Buadas “Reiet del Maricel”, Pep Paieres , “Buger” i Tomeu Cortés “l’amo en Tomeu “Teresa”.
Cuarto de la ràdio.- A la part oposada del “cuarto de les corbates”, s’hi troba aquest habitatge de les mateixes dimensions, no més que té una finestra que dóna a la plaça del Mercat. Se’l coneixia pel “cuarto de la ràdio” precisament per haver-hi aquest aparell, de tanta importància en temps enrera. Va ser el lloc on més se parlava d’esports. Era l’època en què radiaven els partits de futbol, quan el locutor Maties Prats dava plena informació de com es desenvolupava el partit. Allà s’hi reunien per seguir el procés dels partits que s’anunciaven, molts eren els que havien de seguir-ho de drets, ja que no bastaven les butaques existents. Aquells que eren més constants només compareixien l’horabaixa després de la feina, a part dels dissabtes i diumenges. També s’ha de tenir en compte que era un temps que hi havia pocs recursos i els consums de bar eren els mínims. Dels que foren més constants i que tots els dies hi feien la seva volta, foren: Miquel “Sopera”, Jaume “Ferreret”, Guillem “Solleric”, Josep “Capseta” i en Joan “Gerricó”.
El Club un temps tingué de personal “botones”, que li donava un detall de senyoriu. Entre ells, hi hagué: Martí “Palou”, Bartomeu “Rabassa” i en Francisco Llompart “Paciència”.
Aquesta societat tenia molt de moviment de gent a diari. Eren moltes les activitats que es desenvolupaven per acords que es prenien per juntes o comissions que hi havia baix el control de la Directiva, a part de ser lloc d’oci i d’encontre. En Miquel “Marjo” molt jove, però amb molta d’experiència, era l’únic cambrer que havia d’atendre els socis a defora, les dependències de dins el local i els de les activitats o de jocs que hi havia a dalt, o sigui al primer pis. Les cridades funcionaven a través de pulsadors o timbres que existien instal·lats per tot el local centralitzats a la cafeteria que a part feia el servei de conserge. Conta en Miquel que amb els set anys que va conviure amb tota la varietat de gent i de professions, són moltes les anècdotes que pot contar, entre altres que no són contadores. Entre les activitats hi havia una secció de teatre; actors del poble que a part d’exercir el seus “modus vivendi” es dedicaven a aquesta manifestació d’art. Ho preparaven i els assaigs es feien al mateix local on tenia una Sala dedicada a certes activitats cíviques i que disposava d’escenari. Els directors d’aquella època era Don Pedro Cànaves, de “can Aixut” i en Rafel Coves. Recorda que una vegada quan preparaven l’obra d’en Miquel Bota Vos regnau damunt l’altura L’encarregat de confeccionar els decorats era en Miquel Llinàs, “Floreta” i que, quan en Miquel, el cambrer, tenia moments lliures hi anava a ajudar-li, ja que aquell essent pintor, veia la combinació de colors que feia en Miquel “Floreta” li comentà que era més cantant d’òpera que pintor i que, si li dava un cafè amb llet amb galletes li cantaria una romança de “La del Soto del Parral”. Varen complir els dos i en Miquel “Marjo” recorda que no ho feia malament. Insistí en què si n’hi duia un altre li cantaria la de “Los gavilanes”. Cosa que, en aquell moment, trobà que era un abús i que ja ho feia per llepolia.
En Miquel conta i no acaba, que en certa ocasió un client, home molt conegut al poble, a la taula de jocs hi passava hores, jugaven a doblers i aquest poques vegades li ajudava la sort. Quan estava net anava a en Manolo Gutièrrez, conserge, per demanar-li un préstec. Era un home violent i molt xerrador, per això en Miquel li aconsellà que els hi deixàs, dient-li: “Així al manco no parlarà malament de noltros”.
Essent una societat privada no privava l’entrada a ningú, excepció de encertes activitats. Una vegada foren uns militars d’Aviació, generalment cabos primeres, que anaven beguts i volien entrar al ball, cosa que els fou negada l’entrada. Demanaren pel servei i algú els indicà la cabina de telèfon o, per equivocació, allà feren les seves necessitats. S’informà el President i aquest, el Coronel de la Base. L’endemà un militar de graduació va comparèixer degudament uniformat per demanar les corresponents disculpes d’aquell acte incívic, duit a efecte per membres d’aquell destacament militar. Era normal, en aquell temps, que quan s’anunciaven balls compareguessin militars, fos de l’arma que fos, cosa que comportava el seu divertiment quan estaven de permís. Un dia eren setze joves mariners d’uniforme als que es va haver de negar l’entrada, i la que s’armà! A defora, hi hagué insults, amenaces i cops, allà hi prenien part els que estaven compromesos amb el Club, no va passà d’aquí però la cosa prenia camins perillosos. L’endemà un d’aquells clients que sempre criticava i bravejava molt, que si fos de la junta faria o deixaria de fer, quant li demanaren el perquè no sortí en defensa de la institució i posà ordre, contestà que no va prendre part amb la trifulga perquè anava mudat.
Essent President de l’entitat en Josep Aguiló “Fantasia”, pel dia que s’havien de celebrar les noces de la filla del General Llorente, na Mari-Loli amb en Rafel Llobera de “ca n’Aulí” a més propietari del Club, varen manllevar la grossa “làmpara” o llàntia que hi havia instal·lada enmig de l’entrada, al sòtil. Tot per més il·luminar l’església del Moll, ja que se muntà enmig d’aquell temple. Aleshores de rector hi havia Don Bartomeu Mir. El Club amb el temps n’hagué de comprar un altra, ja que fins avui no s’ha tornada i llueix a dins aquell sagrat recinte.
Segueix contant en Miquel “Marjo”, que per les referides noces el Club va deixar les tasses de cafè juntament amb els seus platets i culleretes, ja que eren propietat dels conserge, no de la societat. El Coronel Llorente fou el que tornà aquella petita vaixella, donant-los les gràcies i que qualsevol cosa precisessin d’ell no ho dubtessin.. Passà que el germà de la dona d’en Manolo, na Joanaina “Garriguera”, en Tomeu, estava aleshores fent el servei militar a la Base i precisava un petit permís d’uns dies. En “Marjo” degut a l’amistat i del favor que li havien fet al Coronel i que ell s’havia compromès, li telefonà però al domicili particular. No tingué sort ja que se posà la Coronela i li contà el cas, aquesta li digué que “per fer un favor que se’n beneficiés un soldat, un altre n’hauria de sortir perjudicat”. No hi va haver més conversa però tampoc hi hagué permís. En Tomeu “Garriguer” casat amb na Francisca “Lluca”, que encara és viu, ho pot corroborar.
Foto:
Els dos matrimonis que regentaven el Club Pollença durant els anys 1947 al 1954 foren en Manolo Gutiérrez Santos i na Joana Aina Alemany “Garriguera”, en Miquel Ferrer “Marjo” i n’Àngela Llompart “Paciència”. A la fotografia, realitzada a l’any 1949, també hi figuren el pare d’en Miquel, l’amo en Lluc Ferrer, conserge aleshores del Club “Mar i Terra” del Moll, així com la seva filla Antònia. Foto cedida per Miquel Ferrer.